8M: Ni michismi ni fiminismi

El 8 de març de 2018 (8M) ha estat diferent a d’altres 8M. La crida a la participació a Barcelona i d’altres ciutats de Catalunya ha sigut molt superior a la d’altres anys. La manifestació convocada a la cruïlla de Diagonal amb Passeig de Gràcia, ha aplegat més de 200.000 persones.
Una gran presència de dones joves, el principal indicador de què les coses estan canviant i que canviaran encara més. Les noves generacions tenen molt clar que tant dones com homes han de participar dels mateixos drets i deures i ho fan reivindicant la igualtat salarial, el dret al propi cos, la llibertat d’elecció o el respecte a la condició – a casa nostra podem afegir una república catalana també igualitària, lliure i solidària -.

El nou feminisme no és un moviment fòbic amb la masculinitat, és fonamenta en la reivindicació de què la igualtat passi a ser la normalitat per a totes les persones, des de la propia identitat.
El feminisme del segle XXI proclama el respecte per a la lliure elecció: Hi ha dones que es reivindiquen des del consell d’administració d’una gran empresa o des del dret a ser mares i alletar els seus fills. Els temps en què ser mare era un signe de renúncia a la gestió del propi cos han passat, perquè ja hi ha una generació de mares que han escollit lliurement quan i com ser-ho. De la mateixa manera, qualsevol dona pot escollir no ser mare sense que l’entorn la criminalitzi.

Hi ha un feminisme amb mono de mecànic i vestit jaqueta, amb sabates de taló d’agulla i botes de muntanya, amb pèl i depilat, rural i urbà. Un feminisme plural com ho són les dones. Ja no hi ha una estètica que defineixi el moviment, ni se li pot atribuir cap estereotip.
Queda moltíssim camí per recórrer. L’escletxa salarial és una realitat en el món laboral, la presència de dones és molt escassa en àmbits com la investigació i en tot el relacionat amb les enginyeries, les carreres tradicionalment associades amb els valors suposadament masculins. Escassetat de dones també en els consells d’administració i la direcció de les empreses. I especialment destacada l’absència femenina en el món de la política, on la discriminació positiva no amaga que la militància de dones és molt menor que la dels homes.

En el capítol de la violència de gènere, encara el nombre de dones que són violades o que pateixen la violència física i psicològica de les seves parelles, que viuen amb por cada dia i albiren un final tràgic.
A occident podem ser optimistes quan veiem alguns avenços, sense oblidar que això només és un petit miratge en el desert. Encara hi ha centenars de milions de dones a les quals la presència a les carreres tècniques, l’assetjament sexual a Hollywood, les estadístiques de dones CEO, són qüestions que els hi són absolutament alienes, coses del primer món. Perquè hi ha un món on es maten dones que han estat violades o perquè s’han volgut casar amb qui elles estimaven i no amb qui els seus pares havien concertat en matrimoni. Dones empresonades per haver avortat, esclavitzades per les mateixes famílies o les famílies dels seus esposos, condemnades a ser mares nenes, obligades a cuidar dels germans i germanes en lloc d’estar estudiant.

Aquestes situacions es donen en societats on el patriarcat està fortament arrelat. Res té de dolent ser home i ser pare, són dues condicions humanes. El terrible és projectar la frustració i humiliant les dones, convertint-les en el boc expiatori d’aquestes societats malaltes i sectàries.
Per acabar, recordar que el perímetre dels botxins no acaba en els mascles heterosexuals. De vegades, qui llança la primera pedra en una lapidació és una altra dona.

Leave a Reply

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

top
×