El suport mutu és un concepte formulat per l’escriptor anarcocomunista rus Piotr Kropotkin, cap a finals del segle XIX. Fou una resposta a la interpretació política dels escrits de Charles Darwin. Davant la selecció natural i la supervivència dels més aptes del darwinisme, Kropotkin defensava que la cooperació i l’ajuda mútua són igual d’importants per a l’evolució d’una espècie.
S’entén com a suport mutu la cooperació, el treball en equip, des de la reciprocitat. Comporta un benefici pels que s’ajuden entre si, cooperen i l’integren. A més de ser un dels pilars de la teoria anarquista, l’ajuda mútua està relacionada amb l’associacionisme, el cooperativisme, el mutualisme i diferents formes organitzatives.
Un exemple pràctic d’aquesta teoria són les xarxes de suport mutu aparegudes a l’inici de la pandèmia de la COVID, amb el confinament iniciat el març de 2020. Aquestes xarxes són autogestionades i assembleàries. En alguns casos, s’opta per no rebre ajuda ni de les administracions ni de cap entitat religiosa o política.
El 13 de març de 2020, el president del govern espanyol, Pedro Sánchez, anunciava l’estat d’alarma que seria implementat l’endemà. Aquest mateix dia i els següents, apareixien a Twitter les xarxes de suport mutu amb la intenció d’ajudar a les veïnes i veïns afectats per la COVID. Embrionades al teixit associatiu, la idea central era que la comunitat no pot deixar sola a cap veïna, durant el temps que duri el confinament.
A qui més necessitava l’ajuda, se li oferia portar la compra a casa, tenir cura dels infants i persones grans, assessorament laboral, suport d’habitatge, ajuda contra la violència de gènere, o passejar el gos. Es va donar molta importància a la comunicació a les xarxes socials, i a les escales de veïnes i veïns es podien trobar fulletons informatius on inscriure’s, per tal d’oferir i rebre ajuda.
Al cap de poc d’iniciar la seva activitat, coincidint amb l’enduriment de les mesures contra el COVID, van començar els conflictes amb els Mossos i la Guàrdia Urbana de ciutats com Barcelona, policies encarregades de vetllar pel compliment de les mesures restrictives i les retallades de llibertats als carrers. Es van posar multes a algunes de les persones que col·laboraven a les xarxes. Això no les va aturar, però les va fer sentir criminalitzades i perseguides, malgrat la feina solidària que feien.
El confinament i el tancament d’empreses i negocis, el retard del cobrament dels ERTO, va agreujar la crisi econòmica. Cap a finals del mes d’abril, la situació de les unitats de convivència més vulnerables i de les persones sense llar era ja d’emergència alimentària. Això va fer que les xarxes s’anessin especialitzant cada vegada més en aquest tipus de suport.
Amb l’arribada de l’estiu i la fi dels estats d’alarma, algunes de les xarxes van anar apagant la seva activitat. A més, el Banc d’Aliments, el seu gran proveïdors d’aliments, va deixar de col·laborar amb les xarxes, en demanar uns requisits que la majoria d’elles no estaven disposades a acceptar.
Les xarxes que han continuat actives han cercat diverses formes de supervivència, com són les aportacions econòmiques en compte corrent, demanant col·laboració a les portes dels mercats i supermercats, posant punts de recollida en botigues, o fent aprofitament d’aliments i d’excedents.
Un dels debats existencials més importants dins aquestes organitzacions està relacionat precisament amb la seva essència, amb el suport mutu i la seva aplicació real. Les xarxes són el barri que no vol deixar enrere ningú, una manera d’entendre la solidaritat que les diferencia de l’assistencialisme institucional o de la caritat religiosa. D’altra banda, la teoria diu que, des de la reciprocitat, cadascú aporta el seu coneixement i esforç, així com les seves necessitats. Per tant, en l’ajuda mútua que beneficia solidàriament a qui hi participa, les persones que reben les cistelles d’aliments també hi han de ser, responsabilitzant-se de l’activitat de les xarxes.
Hi ha una gran horitzontalitat i igualtat entre les persones membres i s’ha defugit de la idea de separar a les persones que composen les xarxes en voluntàries i usuàries. La participació activa de les unitats de convivència o famílies que reben els aliments és baixa, si es té en compte al volum total de persones ateses. Les que hi treballen activament, en molts casos, són persones que aporten suport sense una contrapartida material.
Les assemblees, la recollida i compra, organitzar i repartir aliments, l’activitat en general, pot requerir un nombre important de persones amb una bona disponibilitat horària. Per exemple, la Xarxa d’Aliments del Poblenou, atén a unes cent vint unitats familiars, més de quatre-centes persones, té trenta persones actives i, recurrentment, s’interpel·la a les “famílies”, per tal que col·laborin més activament perquè l’esforç és considerable.
A més de les diferències culturals que dificulten la comunicació, aquestes “famílies” tenen realment possibilitats de participar, o les seves circumstàncies ho fan inviable? És una pregunta que cal fer-se. Per exemple, segons expliquen al seu compte de Twitter, les Xarxes de Suport Mutu de BCN, se sap que el 15% de les unitats familiars ateses són monomarentals i que el 80% de les unitats de convivència que reben suport tenen a una dona com a referent, que és qui té la responsabilitat de les cures i de bona part del treball domèstic. De les més de 1.300 veïnes i veïns de Barcelona sense llar, un terç estan en situació administrativa irregular. Un part d’aquestes, són ateses per les xarxes. També existeixen factors menys quantificables que tenen influència en la participació: Són la vergonya i la por, el racisme que afecta les persones racialitzades, d’altres cultures i confessions religioses. Persones diferents de l’estàndard blanc, europeu i cristià.
El coneixement de la realitat d’aquestes persones és fonamental, per tal de definir el model de les xarxes. Potser no tan idealitzat, però que no renunciï a la utopia ni molt menys a fer pedagogia. Un model laic, que parteix de les veïnes i del mateix entorn, que visibilitza les necessitats i les urgències que es poden trobar a prop, a la porta del costat i cada dia pel carrer. Que denunciï les desigualtats i que es reivindiqui a si mateix i exigint a les administracions que facin bé la seva feina, que es facin càrrec d’allò que els pertoca.
Imatges de la Xarxa d’Aliments del Poblenou
